El Nou Finançament de Catalunya

Ja fa algunes setmanes des de la presentació pública del nou acord de finançament entre els governs de la Generalitat i el de l’Estat. Des de llavors, s’han publicat múltiples i variades valoracions i opinions sobre el mateix, tant per part de la societat civil com dels diferents grups polítics. Tot i això, tal i com passa tot sovint, no s’ha reflexionat en profunditat sobre les característiques i particularitats d’aquest nou model de finançament. Els grans i genèrics titulars de la premsa sobre la qüestió no ajuden a donar missatges més neutrals i objectius sobre el contingut per tal que tothom en pugui fer una valoració individual i poc condicionada.

Per aquest motiu, a continuació presentaré alguns dels aspectes principals d’aquest nou model de finançament pel país que facilitarà la identificació de les novetats i millores en comparació amb el model anterior.

Entre aquests aspectes, cal destacar els següents: 1. Els ingressos de la Generalitat provindran gairebé exclusivament dels impostos que paguen els ciutadans de Catalunya. 2. El govern català disposarà de més capacitat de decisió sobre els seus impostos. 3. Els recursos per càpita de Catalunya se situaran, per primera vegada, per sobre de la mitjana de les comunitats autònomes. 4. El sistema d’anivellament permetrà que una part dels impostos que els catalans paguen per sobre de la mitjana reverteixi en més recursos per a la Generalitat. 5. El model conté elements essencials de bilateralitat: la negociació ha estat de govern a govern; Catalunya fixa la seva contribució a la solidaritat i reforça el finançament de competències específiques. 6. La variable bàsica per distribuir els recursos anivellats serà la població. El model integra, doncs, l’augment de població registrat per Catalunya i, per tant, reconeix els efectes del fenomen migratori. 7. S’actualitzaran anualment les variables bàsiques del model, com la població, i es revisaran cada cinc anys els paràmetres estructurals del sistema.

Dintre dels aspectes enumerats es troba l’acord que fa referència al sistema tributari, el qual contempla que la Generalitat augmentarà el percentatge de participació en els impostos estatals del 33% al 50% en l’IRPF, del 35% al 50% en l’IVA i del 40% al 58% en els impostos especials. D’aquesta manera, el govern català podrà decidir sobre els aspectes essencials dels impostos i, per tant, dissenyar una política fiscal pròpia. Això comportarà que la Generalitat disposi de més capacitat normativa sobre els seus tributs; és a dir, podrà decidir sobre els aspectes essencials dels impostos. En l’IRPF, per exemple, podrà legislar sobre la tarifa, el mínim exempt o les deduccions. En l’acord s’insta al govern de l’Estat a buscar fórmules perquè la Generalitat disposi de capacitat normativa en la fase minorista de l’IVA, d’acord amb la normativa europea.

També apareix el concepte del mecanisme d’anivellament. Aquest concepte ve determinat pels serveis bàsics de l’Estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials). Així, amb el nou model, el 75% dels recursos tributaris de cada comunitat es destinaran a un fons que es distribuirà de forma anivellada d’acord amb la població. L’altre 25% correspondrà a la Generalitat de Catalunya que, per primer cop, es beneficiarà directament de l’esforç fiscal que fan els catalans. En concret, Catalunya estarà cinc punts per sobre de la mitjana de les comunitats autònomes en recursos per càpita. En valors absoluts, l’increment de recursos que suposarà el nou model és molt semblant a les estimacions realitzades per reconegudes institucions catalanes.

A més a més, les variables més rellevants per distribuir l’increment de recursos són: la variació de la població entre 1999 i 2009 (fet que corregeix la injustícia causada per una de les mancances més importants de l’acord del 2001 que no contemplava el fenomen immigratori), la població dependent (factor que tampoc preveia el model actual) i les disparitats entre la capacitat fiscal i els ingressos per càpita. Aquestes correccions permeten que els recursos que rebrà Catalunya siguin molts superiors als que ha rebut fins ara.

Cal tenir en compte que hi ha una parida de recursos necessaris i urgents que se situa entre els 3.400 i 3.600 milions d’euros. El nou model aportarà gradualment al conjunt de comunitats autònomes una xifra molt superior als 9.000M€ inicialment previstos per l’Estat.

Un altre element important a tenir en compte és el fons de garantia dels serveis bàsics el qual té per objectiu que totes les comunitats autònomes puguin prestar els serveis bàsics de l’estat del benestar (educació, sanitat i serveis socials) en igualtat de condicions. Està integrat pel 75% dels tributs (la cistella d’impostos de cada comunitat autònoma) i una aportació del govern de l’Estat. Tal com estableix l’Estatut, la variable bàsica per distribuir aquests recursos és la població, ajustada per factors com els costos sanitaris, la població en edat escolar i la de més de 65 anys, entre d’altres.

Es distingeix entre dos fons complementaris d’ajustament: el de suficiència i el de competitivitat. El seu objectiu és fer viable la implementació generalitzada del nou sistema. El fons de competitivitat s’instrumenta per compensar aquelles comunitats que tenen uns recursos per càpita inferiors a la mitjana o a la seva capacitat fiscal. Aquest fons es reparteix d’acord amb la població de les comunitats afectades. El fons de suficiència actua com a element d’ajust del model amb l’objectiu de garantir un guany mínim per a totes les comunitats.

Aquesta estructura de finançament autonòmic permet afirmar que Catalunya avança cap a un model de relació de caràcter federal, ja que permet que una part de l’esforç fiscal que Catalunya realitza per sobre de la mitjana es destini a la solidaritat i una altra part acaba revertint en majors recursos per als seus ciutadans. El sistema defineix, per primer cop, un criteri d’equitat i racionalitza el funcionament de la solidaritat interterritorial. En resum, Catalunya aconsegueix un major autogovern, que li dóna més poder de decisió en la línia dels models que tenen estats federals com Alemanya o Canadà, els quals combinen l’autonomia tributària amb la solidaritat.

Aquest nou model entrarà en vigor el 2009 i, des del primer any d’aplicació, Catalunya quedarà per sobre de la mitjana en recursos per habitant. L’aportació addicional que realitza el govern de l’Estat es durà a terme de forma gradual: el 70% el 2009, el 85% el 2010 i el 100% el 2011. També existeix una garantia per tal que aquesta dotació s’incrementi un 30% l’any 2012. Es tracta d’una millora addicional dels resultats fruit de la negociació.

El nou model també és molt més transparent que l’anterior. El funcionament del principal fons de solidaritat del sistema, el fons de garantia dels serveis bàsics, permet visualitzar quines comunitats autònomes hi aporten recursos i quines en reben. Aquest mecanisme, doncs, fa explícita la solidaritat interterritorial, fet que permet acabar amb l’opacitat que havia caracteritzat el model vigent fins ara.

Finalment, l’acord preveu la millora substancial del finançament d’aquelles competències que són específiques de la Generalitat de Catalunya, com per exemple les institucions penitenciàries i els mossos d’esquadra. Aquests recursos addicionals s’incorporaran i es consolidaran a la dotació del fons de suficiència. A més, en el marc de les polítiques regionals, es crea el fons de cooperació, un instrument amb objectius semblants als de l’actual fons de compensació interterritorial (FCI).

En resum, tot aquest ball de xifres i normes financeres demostren que les negociacions entre les dues parts han estat llargues, intenses i gens fàcils. Aquest nou model aportarà més capacitat i autonomia en la gestió dels nostres recursos i, el què és més important, aportarà més diners per finançar els serveis i les infraestructures dels catalans. Sense cap mena de dubte, aquest augment de recursos per Catalunya ha estat la fita més important aconseguida mai per un Govern Català. Tot i això, tampoc vull obviar que cal seguir treballant per augmentar encara més el nostre autogovern de cara al futur per aconseguir esdevenir una societat més justa, solidària i competitiva.