"Polítiques educatives (i municipals) i la formació professional"

El diumenge passat, la companya i amiga Conxita Rabasa, va escriure un article sobre les polítiques educatives al Periòdic d'Andorra. L'article, com no podia ser d'una altra manera, en línia amb la seva autora, és una referència en sector educatiu i, en concret, sobre la situació actual de la formació professional. Us passo les línies de l'autora per tal que gaudiu de les seves reflexions (A la foto: Conxita Rabasa, la primera començant per l'esquerra):

"D’un temps ençà, hom veu la necessitat d’una revisió de les Polítiques Educatives. I aquesta revisió, no només s’imposa en les que expliciten grans idees (sempre convenients, perquè és el seu marc teòric, filosòfic i socioeducatiu), sinó també en les polítiques educatives municipals. Hom exigeix d’aquestes, projectes que desenvolupin aquestes idees, que les concretin, que les contextualitzin i les facin possibles.

Ningú no pot negar que la formació professional ha estat, al nostre país, una mena de Ventafocs del Sistema educatiu. Recordem l’anomenada “Professional” del darrer terç del segle passat, com una branca del gran tronc educatiu, que va crear grans expectatives però que no va assolir els objectius plantejats. L’obsessió per la unificació i la poca flexibilitat del sistema foren, tal vegada, algunes de les causes que ho van provocar. Amb tot, en aquells anys ( a més de les modalitats de F.P. que s’impartien al Col·legi La Salle), hi va haver iniciatives municipals pioneres en aquest àmbit. A La Seu, va néixer el que es va anomenar “L’Aula Pre-taller”. Nois i noies de 12 a 14 anys, que tenien dificultats per a seguir el currículum i manifestaven el seu desig de “treballar”, estaven a l’escola normalment i durant unes hores a la setmana rebien formació específica d’algun ofici. També, en aquells anys, nasqué l’ Escola Taller que encara funciona a la nostra ciutat.

Més tard, amb la nova Reforma Educativa (LOGSE), aquestes iniciatives es van haver de revisar i adaptar. El desenvolupament d’aquesta Llei i de les posteriors ha permès enfocar la formació professional (Cicles Formatius) amb una certa garantia d’èxit, però no suficient.

Al nostre país, sempre s’ha plantejat la Formació Professional no com una finalitat en ella mateixa, sinó com a un mitjà per arribar a la Universitat: la gran preocupació dels legisladors en matèria educativa ha estat com podia l’estudiant, un cop acabats uns estudis professionals determinats, accedir a la Universitat, perquè aquest era l’objectiu final. És ben cert que aquesta possibilitat és molt important: no es pot barrar el pas als estudiants que són a la Formació Professional per a que puguin arribar a la Universitat i s’han d’establir els mecanismes necessaris per a fer-ho possible. Ara bé, només podrem revaloritzar la formació professional si rep la consideració social que necessita, si la valorem tal com es mereix i tal com s’imposa en un món com el nostre, i si volem caminar pel segle XXI amb unes mínimes garanties d’èxit de competitivitat. I tots sabem que, si això és necessari des d’un punt de vista general, més ho és des de la perspectiva concreta urgellenca i pirinenca.

Són múltiples i diverses les causes que han produït, en el nostre país, un canvi en la perspectiva de les famílies envers l’educació dels fills. Als anys 70, les primeres Lleis educatives de la transició van permetre que la societat catalana (i espanyola en general) accedís, progressivament, a uns nivells de formació i d’educació mai assolits fins al moment: l’escolarització obligatòria i la concepció de l’educació com un dret universal van ser els eixos del canvi que es va anar produint. Així, a una societat que venia d’una època elitista, en la qual només un sector minço tenia accés a l’educació superior, se li obrien les portes per arribar a la Universitat amb més o menys esforç (en general, val a dir que amb més que amb menys). “Fer una carrera” va ser (i ho és encara) l’objectiu de moltes famílies per als seus fills o filles, potser en un intent de sublimació d’aquelles aspiracions que ells mateixos no van poder veure mai satisfetes. Avui en dia, ja es qüestiona tot això i veiem que hi ha moltes persones que es guanyen molt millor la vida amb un “ofici” que amb una carrera universitària i són, tal vegada, més feliços, perquè tots sabem que si ens agrada la feina que fem, avancem cap a una millor satisfacció personal i, per tant, a una millor qualitat de vida.

Ha arribat l’hora, doncs, de superar arcaics traumes socials i generacionals per a enfocar la formació professional dels nostres joves d’una manera realista, pràctica i decidida. Necessitem professionals formats, preparats per entrar en un món laboral que sabem difícil i competitiu, però també els necessitem il·lusionats i “vocacionals” (si se’m permet la paraula).

La revisió de la branca de la formació professional necessàriament haurà de passar per Polítiques Educatives que contemplin una flexibilització dels sistema que faci possible i eficaç l’atenció a la diversitat dels nois i noies. Tot això no serà possible sense la implicació dels Ajuntaments, com a poders públics més propers al ciutadà. Aquesta hauran de dissenyar polítiques municipals compromeses que contemplin:

La col·laboració amb les institucions educatives per tal de facilitar-los les infraestructures necessàries.

La recerca de sinèrgies amb els sectors empresarials i econòmics de la zona que permetin planificar una formació professional adaptada al territori i que respongui a les seves necessitats.

La promoció de la participació ciutadana (i, en especial, els centres educatius) l en les propostes.

I tot això, amb un eix vertebrador: la priorització del “capital humà” en general i de les persones en particular.

Conxita Rabasa i Castellarnau
Regidora PSC- Progrés
Ajuntament de La Seu d’Urgell"