Tal i com sentenciava amb molt d’encert el mateix Napoleón Bonaparte de finals del S.XVIII, “és injust que les generacions futures quedin compromeses per les seves predecessores. Cal cercar la manera de preservar als nostres fills de l’avarícia i la ineptitud de les presents”. Una afirmació prou categòrica i punyent que encara conserva la seva vigència, fet que indica una dinàmica social preocupant.
Malauradament, cada vegada es dóna més importància als resultats immediats i a curt termini, encara que aquests tinguin unes condicions catastròfiques a la llarga. I aquesta és una pauta que es repeteix en diversos sectors de la societat i, molt especialment, a la política.
Segurament que, amb més o menys mesura, aquesta visió “curta de la jugada” i interessada també ha contribuït a deteriorar la imatge que tenen els ciutadans de les persones que es dediquen a la política. Una percepció que, als que acabem d’aterrar en això de “la cosa púbica”, ens costa de pair però contra la qual hem de combatre.
De fet, no escric aquestes línies per analitzar “l’estat de l’art” de la desafecció política ni per recomanar receptes per lluitar-hi, sinó per explicar un exemple ben gràfic i il•lustratiu d’aquesta falta de coherència amb el futur de les decisions d’avui a l’Ajuntament de la Seu, del qual sóc regidor.
Aquest bon exemple al que em refereixo fa referència al procés iniciat des de l’equip de govern de l’Ajuntament, de CiU i ERC, amb l’alcalde Batalla al capdavant, per la construcció d’una piscina coberta amb unes condicions inadmissibles i perjudicials pels interessos dels ciutadans i del mateix consistori.
Deixant de banda el debat sobre la participació i implicació que han de tenir les empreses del sector privat en la construcció i gestió d’un equipament públic com la piscina coberta, mai s’ha d’oblidar que cal vetllar pels interessos del propi ajuntament i dels seus ciutadans.
Doncs bé, en aquest concurs, de manera incomprensible, l’Ajuntament pagarà les pèrdues de l'empresa privada que guanyi l’adjudicació, sense límit, i li garanteix uns beneficis mínims del 6% anual durant els propers 40 anys que durarà la concessió.
D’aquesta manera, l’empresa que guanyi el concurs no perdrà mai, mentre que l’Ajuntament assumirà tot el risc i pagarà sempre que no s’arribi al 6% de beneficis. Aquesta operació pot provocar que, a part de perdre el servei públic de la piscina durant 40 anys, s’hagin de pagar centenars de milers d’euros cada any en concepte d’indemnització.
Si, a més, li sumem que tot plegat s'ha publicat a informació pública durant el mes d'agost, el fet encara és més preocupant. És evident que aquestes actuacions no ajuden, ni al bon govern, ni a la transparència, ni al dret a la informació que han de regir sempre totes les accions de les administracions públiques.
Crec que és poc sostenible i il•lògic que una administració pública assumeixi el dèficit d'explotació d'una empresa privada, sense cap tipus de límit, durant els 40 anys. Els diners dels ciutadans no poden servir, ni de bon tros, per pagar els beneficis d’una empresa.
També és lamentable que, finalment, s’hagi utilitzat l’encàrrec de gestió de tot el procés al Parc del Segre S.A., empresa municipal, per tal d'evitar el debat polític i ciutadà entre els diferents grups de l’Ajuntament i la ciutadania.
Aquest, i altres projectes de la ciutat, tant per la seva magnitud econòmica com per la durada de la concessió, han de tenir un tractament més equilibrat, pausat i consensuat entre tots per tal que no perjudiqui els governs futurs.
Tanmateix, no s’entén com és que les bases no contemplen algunes de les demandes històriques de varis col•lectius de ciutadans; abonaments o preus especials per a determinats grups de persones de La Seu, com escolars, gent gran, clubs esportius...
En resum, un exemple molt gràfic d’aquella màxima que diu “pa per avui i gana per demà”. A canvi de poder fer allò que tant agrada a determinats polítics (fer-se la foto tot posant la primera pedra) hipotecarem els ajuntaments dels nostres fills i els nostres néts.
Ja ho deia el Sr. Carlos Losada, exdirector d’ESADE, en una entrevista a la contraportada d’un diari nacional, “el gran problema dels que manen és que deixen d’escoltar les altres persones”. I això és exactament el que està passant en aquest cas; un autisme polític que ens perjudica dia rere dia a tots plegats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada